crisi al formiguer

Ens ha costat molts grans de sorgo, molt nèctar i molta mel, i uns reajustaments extraordinaris gestionar la crisi al formiguer.

Ja us va quedant clar que sóc formiga, ara formiga soldat. Decididament, no m'agrada, però no és cosa de formigues treballar pel gust sinó pel col·lectiu, i, morta la reina, hem passat uns dies de tràfec global per alimentar i "fer" una nova reina. La sobrera es va mudar amb una colla a una altra colònia, i just ara que estàvem de reajustament, ens ve el daltabaix.

Com a regla general, les formigues reines, que viuen la major part de la seva vida dins dels nius, sempre assistides i defensades per les seves filles, gaudeixen d’uns cinc anys de vida, que poden ser alguns més (pocs, però). De fet, la vida d’un formiguer està íntimament lligada a la seva reina, ja que si la reina mor i no se la pot substituir, el niu està condemnat.

Tot i que és cert que hi ha una jerarquia, perquè existeixen castes, durant el funcionament normal de la colònia cap casta ataca l’altra, ja que totes col·laborem entre nosaltres.

Tu, humà que em llegeixes, pots dir el mateix de la teva espècie?

Tan sols en situacions particulars, com per exemple la mort de la reina, que deixa d’inhibir els ovaris de les obreres, es produeixen lluites internes.

I això és el que ha passat, just en temps de fal·lera de treball!

Ai, quin neguit, vosaltres, els humans, acostumats a gaudir de l'aliment en tot temps, no us en podeu pas fer el càrrec...ens ha anat d'un bri de mill!
Sort que hem pogut, tenim reina i una posta nova de trinca, i no para!

I això em recorda una dita humana famosa...

"les formigues aplegades poden véncer un lleó" (proverbi persa)

Aneu-hi pensant, humans, ara que ve un hivern molt magre...