van maldades

En un apunt anterior us parlava del comensalisme. Les formigues en sabem d’això, i ho dic per si no esteu al dia (recordeu que nosaltres rellegim el gran llibre de la Mirmecologia) En el comensalisme hi ha una relació establerta entre dos organismes on un organisme se'n beneficia i l'altre no n'és afectat. Això va bé, i de fet és una estreta col·laboració a la pràctica. I com que van maldades, em permeto un cop de mà als humans en general.

Avui, infiltrada a la colònia catalana de formigues originàriament argentines (les societats científiques ens han reconegut l’estatus català de dret, cosa que vosaltres, humans encara no heu aconseguit...) he descobert que dels altres tipus d’associacions conegudes per nosaltres esteu desaprofitant el següent:

El mutualime (on els dos organismes en surten beneficiats). Paraula de formiga, si voleu sortir de l’atzucac, penseu-hi. Però en el bon sentit, eh?

En canvi us passeu amb la següent:
La competició (quan els dos organismes en surten perjudicats). Sí, tothom hi perd, només pensant en guanyar l’altre, sarau a dojo.

I heu abusat de:
El parasitisme (un organisme s’en beneficia i l’altre és damnificat). Això és el que, en aquests moments esteu vivint. No us esteu sentint xuclats? Teniu paràsits a pilons! Us perjudiquen, ho veieu? Ho noteu? Són pocs comparativament, lluiteu!

I doncs, què en penseu de l’estil de vida formiga, tots per un i un per tots, colònia tipus Kumbaià? Fora paràsits!

festa al formiguer

Ser una colònia ben adaptada i ben avinguda ens permet acceptar les preses de decisions més favorables a la supervivència i benestar.

Avui tindrem més estona de lleure puix ahir vam treballar conjuntament per aconseguir un trofeu preuat que hem posat joioses a l'entrada del formiguer.

Em correspon com a membre de guarda de l'entrada col·laborar amb l'equip i tenir-ne cura. Paraula de formiga que no caurà.

crisi al formiguer

Ens ha costat molts grans de sorgo, molt nèctar i molta mel, i uns reajustaments extraordinaris gestionar la crisi al formiguer.

Ja us va quedant clar que sóc formiga, ara formiga soldat. Decididament, no m'agrada, però no és cosa de formigues treballar pel gust sinó pel col·lectiu, i, morta la reina, hem passat uns dies de tràfec global per alimentar i "fer" una nova reina. La sobrera es va mudar amb una colla a una altra colònia, i just ara que estàvem de reajustament, ens ve el daltabaix.

Com a regla general, les formigues reines, que viuen la major part de la seva vida dins dels nius, sempre assistides i defensades per les seves filles, gaudeixen d’uns cinc anys de vida, que poden ser alguns més (pocs, però). De fet, la vida d’un formiguer està íntimament lligada a la seva reina, ja que si la reina mor i no se la pot substituir, el niu està condemnat.

Tot i que és cert que hi ha una jerarquia, perquè existeixen castes, durant el funcionament normal de la colònia cap casta ataca l’altra, ja que totes col·laborem entre nosaltres.

Tu, humà que em llegeixes, pots dir el mateix de la teva espècie?

Tan sols en situacions particulars, com per exemple la mort de la reina, que deixa d’inhibir els ovaris de les obreres, es produeixen lluites internes.

I això és el que ha passat, just en temps de fal·lera de treball!

Ai, quin neguit, vosaltres, els humans, acostumats a gaudir de l'aliment en tot temps, no us en podeu pas fer el càrrec...ens ha anat d'un bri de mill!
Sort que hem pogut, tenim reina i una posta nova de trinca, i no para!

I això em recorda una dita humana famosa...

"les formigues aplegades poden véncer un lleó" (proverbi persa)

Aneu-hi pensant, humans, ara que ve un hivern molt magre...

formiga i literatura

Sóc una formiga, sento repetir-me, però ha de quedar clar.

Ara, sóc, a més a més, soldat.

Vigilo. Protegeixo. Defenso.(Ep, no com els vostres soldats, polícies...)

Passa que les formigues som de mena educada, i sabem ser al nostre lloc. Tinc temps, i el temps m'ha permès furgar a la biblioteca.

La meva sorpresa és que, alguns humans, enteneu molt bé això de la vida al formiguer. I he trobat un poema que m'ha agradat força.

Heus ací el poema.

Les formigues

Més que molta gent que tresca,

som poble civilitzat;

sota terra o entre fustes

vivim en comunitat.

Als mascles se'ls veuen ales,

prestigis poc duradors;

d'ales gaudeixen les reines...

fins que ja se'ls hagin fos.

En terra com entre fustes

duent ales o minvats,

som, en lloc d'incerta colla,

països organitzats;

Tenim –bo i dissimulant-ho

als estúpids, als dolents -,

col·legis per la xicalla

i magatzem d'aliments.

Si hi ha sol, fem passejades

i si plou, restem al cau:

no podríem viure sense

terra amiga ni cel blau.

Endevineu l'autor?

Va, penseu i...actueu!

Reflexions de formiga

Sóc, ja ho sabeu, una formiga.
A més sóc una formiga que pensa.
Però també en això, les formigues tenim un cert avantatge sobre els humans.

Posem per cas que s’ha de resoldre un problema complex, com ara cercar un camí entre la colònia i l’aliment. Aquí veureu les primeres estratègies. En tenim alguna de comuna, és cert, però ai las, vosaltres difícilment podeu accedir a les altres. N’heu d’aprendre, nosaltres ho duem als gens.

Per ser sincers, no totes tenim tots els gens savis. Si ens mireu i estudieu com un sol individu, les nostres capacitats són limitades. Si el nostre sistema social fos com el vostre, l’exclusió seria gairebé la norma. Però, i aquí ve el gran però, col·lectivament som capaços de trobar models que algú, segons el Gran Llibre de la Mirmecologia, titlla d’algorismes optimitzadors.

Vegeu.
L’explorador/ora, a l’atzar, volta pels encontorns de la colònia.
Si troba una font d’alimentació, torna deixant rastre pel camí, per ajudar les altres. No penseu que sóc babaua, deixa feromones, no vull dir engrunes de pa que una formiga aliena s’endugui.

Les formigues que tornen a recórrer el camí, segueixen el rastre i n’obren de nous que poden ser més curts i són reforçats amb més feromones.
Finalment, els camins més curts es van reforçant amb el pas de més formigues amb més feromones, i els més llargs, desapareixen.

Optimització de la colònia gràcies a la col·lectivitat, a la saviesa col·lectiva, comunitària, fent-ne ús pràctic, sense que cap element de la colònia es reservi el poder del saber per si mateix.

Aneu-hi pensant.

evolució

Avui no podré garlar gaire. Hi ha canvis. El polimorfisme de les obreres comporta adaptació pel que toca, quan toca i on sigui. Fins en allò físic. Els humans n'hauríeu d'aprendre, que sembla que això us resulta difícil.

Aquesta temporada ens han procurat una segona reina, hi havia més d’un mascle reproductor, i com que ja tenim moltes estances plenes de d’ous, larves, nimfes, ara seré obrera major. Això de les castes m’és ben igual, al final saps que has de treballar i treballes.

Així és que seré soldat. Jo sóc de natural poc bel·licista. Però què hi farem, m’ha crescut el cap, tinc unes mandíbules fortes i protuberants, i, quan hagi fet la formació i l’entrenament, passaré a ocupar el meu lloc.

De fet, els meus “deures” no seran gaire diferents, la funció sí, els drets, inalterables. Una s’acostuma a tot, però em costarà sentir “un, el”, si sóc soldat. Però al món perfecte de la colònia formiga, soldat no comporta masculinitat perquè per damunt de tot sóc una obrera. Obrera femella. Ara obrera soldat.

Ja comenceu a entendre alguna cosa? Aneu-hi pensant.

el món formiga

Avui m’he passejat per sobre d’un diari.
Ja ho tenim les formigues això, ens fiquem pertot arreu.
Un tal Cameron deia que s’ha de tornar a la disciplina i que els drets socials són una mandanga, que els humans no s’han de preocupar per coses com l’habitatge i la sanitat.

M’he mig esgarrifat.
Un dels nostres sistemes d’evolució és el comensalisme. Quan ho hem necessitat (això diu el Nostre Llibre de la Mirmecologia) ens hem adaptat sempre en grup, cercant recursos per sobreviure.Vosaltres els humans, sabeu què és un comensal. El nostre sistema d’evolució ha emprat aquest recurs en moments d’escasedat, com el que segons sembla patiu ara. És alimentar-se sense pagar ni donar res a canvi, però el més melós de tot això és que nosaltres ens alimentem de les restes dels altres, sense perjudicar-los. En diuen una relació tròfica.

Us ho explico bé, perquè no penseu que es tracta de fer mal. Per principi, els himenòpters treballem col·lectivament. Les relacions i el bé comú són bàsics. Per això no he acabat d’entendre aquest senyor del diari. M’ha semblat més que tròfic, catastròfic.

Aneu-hi pensant.

arribada

No sóc pas una formiga sedentària, jo.

No pas com vosaltres, vaja.

El meu instint em diu "colonitza, colonitza". En part, ho duc escrit als cromosomes. Però cas de no ser així, el que compta és el benestar de la colònia. I si la nostra supervivència passa per migrar i fer una colònia nova, doncs es fa.

Direu que colonitzar és lleig. Potser pels humans, sí. No esteu acostumats a viure com a entitat única, i el procurar pel bé global no és escrit als vostres gens. Als nostres, hi ha escrit tot el que cal per aplicar una gairebé genial teoria de sistemes. Una colònia pot arribar a ser un sistema perfecte. Cadascú dels individus té un rol. La posició no és res, la contribució a la colònia ho és tot.

Aneu-hi pensant.

presentació

Sóc una formiga.

Sóc un insecte social.

Consti, que, com a formiga, sóc un membre d'aquesta societat molt més avançat que tots vosaltres. Per això us miro amb aires de superioritat. M'ho puc permetre. Al Cretaci els meus avantpassats ja hi eren. Els homínids, no. Els simis tampoc. Nosaltres sí. O sigui, que a callar.

Sóc una formiga.

Sóc femella.

Consti, que, com a femella, em correspon la part més important de les tasques de la colònia. Les femelles som a dalt i a baix. I des de baix organitzem i tenim cura de dalt. Per això també us puc mirar amb aires de superioritat. La colònia és un superorganisme on les femelles fan i desfan. Això ens ha permès colonitzar la terra. Aneu-hi pensant.

Quelcom a dir?

un gra...

un gra no fa graner, però ajuda al moliner